Història i memòria col·lectiva?
Des de fa uns anys hi ha una clara tendència a identificar història i memòria col·lectiva. Certament, una de les principals funcions de la disciplina històrica és la creació de memòria col·lectiva i, conseqüentment, d’una identitat comuna (quina i per a qui és una altra qüestió). Aquest objectiu, però, no és exclusiu de la historiografia. De fet, són múltiples les maneres en què la nostra societat pot crear aquesta memòria (literatura, cinema, commemoracions institucionals, mitjans de comunicació, performances postmodernes, la pròpia experiència viscuda...) i gairebé mai la història, entesa com a disciplina científica, n’és la principal. Com a resposta a aquesta competència, des del nostre gremi s’acostuma a posar l’accent en el fet que l’aproximació més fiable al nostre passat és, malgrat tot, la historiogràfica.
És cert que, gràcies a l’esforç de les diverses generacions d’historiadors i historiadores que ens han precedit, s’ha aconseguit elaborar un cos teòric i metodològic suficientment coherent per afrontar amb prou garanties de validesa el diàleg amb les traces de l’activitat dels nostres avantpassats. És també gràcies a aquest esforç que s’ha aconseguit fer de la història una ciència prou singular perquè no es pugui confondre amb d’altres disciplines (bé siguin científiques o artístiques). Ara bé, caldria preguntar-se fins a quin punt apliquem de manera sistemàtica aquest llegat científic. Probablement, l’ús d’un llenguatge poc formal per part de la historiografia permet encobrir les vaguetats teòriques i metodològiques de cadascú. A més, una lectura atenta de la major part de la producció historiogràfica actual mostra com els fragments descriptius superen abastament els fragments analítics. Al seu torn, el predomini de la descripció comporta l’abús d’alguns recursos literaris (comparacions, metàfores, el·lipsis...) que no ajuden a promoure una aproximació raonada als processos històrics per part del lector.
Dit d’una altra manera, sembla que sovint es continua en un estadi merament cronístic en què una sèrie de pressupòsits ideològics, implícits la major part de vegades, guia la narració diacrònica d’uns fets històrics. Per tant, no és d’estranyar que la historiografia, un cop ha renunciat a la capacitat de plantejar qüestions significatives per a la societat present i s’ha convertit en un mer exercici narratiu, sigui desplaçada per altres disciplines força més suggeridores a nivell estètic.
Així, tant als mitjans de comunicació com als esdeveniments culturals públics (recordem el Fòrum de les Cultures del 2004) i privats que tenen a veure amb qüestions d’identitat o de memòria col·lectiva, el concurs d’historiadors és testimonial en comparació amb la d’antropòlegs, sociòlegs i, fins i tot, artistes virtuals. A Terrassa, aquest any, hem tingut dos bons exemples de tot això. D’una banda, el Diari de Terrassa ha encarregat a un prestigiós sociòleg la coordinació d’una història de la immigració a Terrassa al llarg del segle XX. Difícilment veuríem un cas contrari en què un/a historiador/a coordinés una obra d’una disciplina que no fos la seva. Però no pas per reticències epistemològiques dels responsables de màrqueting de torn, sinó perquè n’hi ha ben pocs, d’historiadors prestigiosos, és a dir, que transcendeixin l’àmbit acadèmic i tinguin una presència, més que social (que no tenen ni tan sols els sociòlegs), mediàtica. D’altra banda, dins del marc d’un projecte artístic subvencionat per l’Ajuntament de Terrassa, Processos Oberts, s’ha elaborat una biografia imaginària d’un il·lustre terrassenc, testimoni de luxe dels grans esdeveniments d’aquest segle. Sense cap advertiment clar, qualsevol que llegís el llibre podria pensar que es troba davant una recerca històrica. L’autor té el mèrit de jugar de manera ambivalent amb els codis del llenguatge historiogràfic (cites, fonts arxivístiques...) i del llenguatge literari, tot posant de manifest (no sabem si aquest era el seu objectiu) fins a quin punt es poden confondre recerca científica i treball artístic (potser, fins i tot, per a la mateixa institució patrocinadora).
Evidentment, aquests dos casos reflecteixen dues problemàtiques diferents que afecten la historiografia. Deixant de banda la qualitat científica del primer (que, indubtablement, la té), és clar que d’altres disciplines científiques han sabut prendre el lloc a la historiografia a l’hora d’oferir respostes (adequades o no, és una altra qüestió) als problemes presents i, per tant, gaudeixen d’aquest prestigi mediàtic. Pel que fa al segon, és un bon toc d’alerta per al nostre gremi que ens hauria d’ajudar a recuperar el rigor i la reflexió científica a l’hora d’escriure història.
Certament, la historiografia manté encara el seu interès institucional, com demostra el projecte Memòria de la Lluita Antifranquista. Ara bé, com a bons historiadors, no hauríem de deslligar aquest mateix interès d’una conjuntura política ben precisa que, tan bon punt canviïn les necessitats, no dubtarà de tornar a anestesiar el procés de presa de consciència històrica de la societat (recordem el pacte de silenci de la Transició espanyola). Essent-ne conscients i mantenint el grau d’autonomia suficient del poder és, precisament, com la historiografia pot mostrar la seva enorme vàlua a l’hora d’oferir a la societat un exercici coherent i rigorós de diàleg amb el nostre passat, en aquest cas recent, que aporti elements d’anàlisi crítica per als problemes presents. Elements que, en comptes d’ajudar a cimentar determinades versions monolítiques de la nostra identitat, serveixin a ciutadanes i ciutadans com a eines perquè, entre tots, anem construint una memòria col·lectiva polièdrica que permeti entendre la complexitat de l’esdevenir històric.
Consell de Redacció de la revista TERME
