e-news Terrassa

L'entrevista

Pep Pla
Actor i director de teatre

“Terrassa seria un bon lloc per agafar la batuta del desaparegut Festival de Teatre de Sitges”

Fins el proper 11 de juny es pot veure, a la Sala Petita del Teatre Nacional de Catalunya, “La fam”, de Joan Oliver, sota la direcció de Pep Pla. Un text, escrit l’any 1938, on es descriu part dels conflictes interns que vivien els defensors de la República, en plena Guerra Civil. Pep Pla, actor i director de teatre, ha optat, en la seva segona faceta, per obres amb un clar compromís social. “Jocs de paciència”, “La dona com a camp de batalla” o “Les troianes” són alguns dels textos que ha dirigit. El proper mes de novembre, s’encarregarà de la direcció de “Volpone”, de Ben Jonson, dins el projecte L’Alegria, Centre d’Arts Escèniques de Terrassa. Abans, però, portarà a escena una versió “redux” de “El mercader de Venècia”, dins el Festival de Barcelona Grec 2006. De tot plegat, en parla en la següent entrevista.

-Què el porta a dirigir ara La fam? Ho inclouria dins aquest procés de recuperació històrica del que va significar la República?

L’obra va ser un encàrrec de Doménec Reixach. Era una obra que sempre m’havia agradat. La vaig tornar a rellegir i vaig trobar que té un llenguatge molt directe, un diàleg que flueix molt, amb aquesta ironia i humor corrosiu propis d’en Joan Oliver. El fet és que les representacions han coincidit amb el 75è aniversari de la República. Els motius, caldria preguntar-los-hi a en Doménec Reixach. Potser va triar La fam per aquest motiu, potser perquè era la darrera obra de teatre que feia al capdavant del Teatre Nacional. Oliver era un autor que en Doménec Reixach sempre havia considerat, i La fam sempre estava pel mig quan es proposaven obres per a ser representades. Però, quan es feien les programacions, a última hora s’aparcava.

-Com reacciona el públic davant l’obra?

Jo penso que bé. Hi ha moltes diferències de públic. Al públic de gent gran li agrada molt, ja que veuen fets que ells van viure. I els joves també, en especial el personatge de Samsó, amb el que s’identifiquen pels ideals de llibertat que representa. Ho estem fent per les escoles, els dimarts i dimecres, i quan truco els actors per veure com ha anat, sempre em diuen que estan molt callats. La veritat és que són succesos que tots tenim en el subconscient col·lectiu.

-El sentit de l’obra queda en certa mesura ambigu, com si el tema sobrepassés a l’autor. Més que un missatge, Joan Oliver planteja un interrogant? Què vol transmetre?

M’agrada que Joan Oliver no es defineixi per cap dels dos. Malgrat que Nel es pugui considerar el covard, el que no executava, penso que Samsó també queda malparat cap al final. Oliver deixa que cadascú decideixi, o miri quina posició agafa, no tan sols a nivell social i polític, sinó també a nivell humà. Joan Oliver divideix l’obra en sis episodis –seguint una construcció pròpia del teatre expressionista-, que li serveix per explicar l’abans, el durant i el després de la Revolució. En l’episodi quatre, quan fa referència a l’execució d’aquest poder, en Joan Oliver explica el xoc entre comunistes i anarquistes. Diuen que quan es va estrenar, els comunistes s’aixecaven i marxaven perquè deien que en sortien malparats. Nel representa el pensament de “jo no puc ser lliure fins que no ho sigui tota la societat”, d’una manera molt més conscient i teòrica. Samsó és el que diu “ho vull ara i aquí”. I és el que va passar amb els anarquistes. A Barcelona, es va rebutjar l’aixecament, però a la resta d’Espanya, no. Els de la CNT-FAI van aconseguir reduir els soldats rebels a la caserna de Sant Andreu, van agafar 30 mil fusells i van sortir al carrer i els van repartir entre el poble. Aquí va començar la Revolució, que va esdevenir en una situació una mica incontrolada. El fet de posar en escena La fam, ja indica una voluntat de revisar la memòria històrica del que va passar, i també de donar un toc d’alerta sobre els paral·lelismes que es puguin donar amb la nostra societat. Jo tinc la teoria que estem en l’última etapa de la Transició. La gent obre les fosses comunes, es recuperen i enterren els morts; els papers agafats tornen al seu lloc…Una mica l’idea que hem de fonamentar sobre una base sòlida el que ara estem construint. De tot això parla La fam, i va ser una de les coses que més em va atraure.

-Que ha volgut potenciar amb la seva direcció?

A mi, m’interessava que tot quedés molt obert. Joan Oliver, en una entrevista que li va fer en Feliu Formosa, deia que “jo sóc una anarquista, frustrat per la por”. Tinc la teoria que els dos personatges masculins són els seus “alter ego”. Ell havia fet atzagaiades pròpies d’en Samsó, i havia escrit cartes o havia expressat sentiments socials propis d’en Nel. Si tenim en compte que la primera escena és quasi comèdia i la segona també, i de sobte ens trobem en plena Revolució; em vaig inventar el pròleg que constitueix la primera escena, per a situar l’espectador en uns temps remoguts i mostrar alguns personatges propis de l’època –dos sindicalistes, una noia que es busca la vida,…-. Així va sortir aquest cafè-teatre que cíclicament enllaça amb el final.

-Com definiria els personatges de Samsó i Nel? I el de Lupa?

A nivell polític, en Samsó seria els anarquistes, sindicalistes, CNT-FAI; i en Nel seria els comunistes, republicans, socialistes, PSUC…Un és la pràctica i l’altre, la teoria. Lluiten per una dona que, en aquest cas, seria el símbol de la patria, de la terra. I simbolitza una mica els fets del maig del 37, quan comunistes i anarquistes surten i lluiten entre ells al carrer. Són fets com l’enfrontament entre Samsó i Nel, o entre Samsó i el comissari polític. Situacions que podríem aplicar a molts llocs. Sempre hi ha la persona que políticament vol canviar el món i té la bona fe de fer-ho, com el Nel, i d’altres que s’aprofiten i el poder els corromp. L’episodi representa això; la gent que s’enquista i es burocratitza.

-Vostè té una certa tendència a dirigir obres amb un clar compromís o posicionament social. No es pot dir pas que vagi pels camins més trillats. És una manera d’entendre el teatre i, per extensió, el món?

Sí, suposo que sí. Penso que La fam ja me la van derivar degut al “currículum” que portava. Crec que el teatre fa moltes funcions, com pot ser divertir amb la comèdia, però jo no podria. Ho vaig intentar amb Diner negre que era una obra còmica. Jo, a aquestes alçades de la pel·lícula, m’agrada fer coses que tingui ganes de fer. Clar que triar és difícil, però ja ha arribat un moment en què m’ho vull passar bé, i faig el que em ve de gust. I jo m’ho passo molt bé fent un drama com Les troianes o La dona com a camp de batalla; investigant en temes socials com Jocs de paciència, que vam fer a l’Espai Brossa. Conec moltes coses a partir d’això, em serveix molt, aprofunditzo en temes, i m’ho passo bé encara que no ho sembli. És com una catarsi. El tema de la guerra em persegueix. Però a mi, no em suposa cap esforç tractar aquests temes. Socialment crec que està bé que algú faci coses, que denunciï determinades situacions.

-Malgrat el que acabem de dir, i tampoc serà el primer cop, en els propers mesos dirigirà dues obres del teatre isabelí; un Shakespeare i una obra de Ben Jonson. La primera, dins del Festival de Barcelona Grec, es una versió “redux” d'El mercader de Venècia. Com afronta la seva posta en escena?

És una versió per a quatre actrius. Feia temps que pensava que si el teatre isabelí el feien tot homes, ha d’arribar un moment en què es pugui fer amb tot dones, i això és el que plategem. Harold Bloom parlant de El mercader de Venècia diu que “algun dia, algú en farà un musical d’això”, i l’idea és una mica aquesta, posar-hi música actual, com Shakespeare hi posava música entremig, i cantaven. És ajudar-se una mica amb la cançó, amb la música, amb una mica de coreografia…; tot això amb quatre dones, canviant i fent tots els papers. Hem mantingut els personatges i l’esquelet bàsics de l’obra. Són set o vuit personatges, amb quatre de bàsics, mentre elles van canviant a vista de públic.

-Shakespeare és el clàssic més contemporani?

Són obres que no tenen acotacions. Diuen esplanada del castell, per tant pot ser un castells del segle XIX…. Els autors més contemporanis són més difícils, ja que tots situen i acoten més les obres, i resulta més difícil traspassar aquests límits. En canvi, els isabelins permeten aquesta llibertat.

-L’altra obra és Volpone, de Ben Jonson, que forma part del projecte L’Alegria, centre d’Arts Escèniques de Terrassa. Vostè que va començar fent teatre a Terrassa, com veu aquesta proposta?

Estic molt il·lusionat amb aquest projecte, perquè he anat coneixent l'Oriol Broggi, sé com funciona i m’agrada molt. Penso que és un amant del teatre. Jo li dic el Peter Brook de Gràcia, ja que fa que el teatre sigui una celebració especial. Però alhora, sap molt bé el que està fent. L’Alegria és un projecte on es veu l’interès polític de donar-hi suport, amb la Generalitat i l’Ajuntament al darrere, i penso que Terrassa, per història, s’ho mereix. I també crec que és un molt bon moment, si se sap aprofitar una mica. Les inèrcies van bastant bé, hi ha tot el tema de l’audiovisual, l’ESCAC, el Parc Audiovisual de Catalunya..., i la ciutat està ben situada als afores de Barcelona. Terrassa seria un bon lloc per agafar la batuta del desaparegut Festival de Teatre de Sitges, i per muntar un festival de creació contemporània. I hauria de fer-se des del Centre d’Arts Escèniques. Un festival com aquest és molt necessari no sols per la gent que venia de fora, sinó també pels creadors d’aquí que no poden entrar al T-6 del Teatre Nacional de Catalunya, no tenen possibilitat d’estrenar, però que ho podien fer a Sitges. A Terrassa hi ha llocs que es poden adequar i fer quatre o cinc sales molt dignes.

-I de Volpone, què en diria? El fet de dirigir-la poc temps després de El mercader de Venècia, és una casualitat, o hi ha voluntat de vincular-les, atès tant al seu període, com a la seva temàtica?

És casualitat. Però com deia de la guerra, són temes que et persegueixen. Amb Volpone hi surt l’avarícia, però hi ha gairebé tots els vicis de la societat actual. I m’agradaria reflectir-los una mica; en clau de “conya” perquè té un punt de comèdia, però amb un to àcid. També es parla de la necessitat de fer-se gran i el fet de no acceptar-ho, de la mort…Jo vull fer una posta en escena molt normal.

-Darrerament, sembla que es decanta més per la direcció. Ho prefereix a actuar?

M’agradaria no desvincular-me de la meva faceta com actor. El fet és que darrerament he enganxat tres obres seguides com a director, i encara estic gravant a la televisió les sèries Ventdelpla i El cor de la ciutat. No puc fer teatre com a actor.

-Inevitable pregunta pel personatge que interpreta a Ventdelpla. Aporta alguna cosa fer una figura perversa com aquesta?

En el meu cas, que sempre havia fet personatges bons, quan em van dir de fer-ne un de dolent vaig que sí, ja. Els actors volem demostrar el nostre ventall de possibilitats, i quan t’encasellen i et criden sempre per fer el paper de noi bo que es conforma, penses “bé, també puc fer altres coses”. Tinc comprovat entre els col·legues de la professió, que els qui fan sempre de dolents, desitgen fer un bo. I a mi em passava al revés.

-Les sèries televisives donen a conèixer els actors, però realment apropen la gent al teatre? I si ho fan, quin és el cost?

És possible, com passa amb la publicitat, que la presència de determinats actors coneguts en una obra dóna una garantia –encara que no sempre ha de perquè ser així-. En tot cas, serveix perquè algunes persones ho entenguin d’aquesta manera. El peatge és que t’emmarquen en uns personatges, que són els que l’espectador acaba veient dalt de l’escenari. A vegades –em passa a mi mateix-, costa molt, quan veus un actor, treure’t de sobre el personatge que interpreta en una sèrie. Si algú es reservés –com passava abans amb l’Anna Lizaran o el Lluís Homar-, crec que s’agafa una altra categoria.

Entrevista realitzada el maig del 2006