| Entrevista |
| |
| Núria Vidal, crítica de cinema |
| "A Europa s’escriuen guions molt més literaris que als Estats Units"
|
| |
| |
Núria Vidal és crítica de cinema i delegada a Espanya de la Berlinale.
Des de l’any passat, s’encarrega de la selecció de pel·lícules per al Base Film Festival, que organitzen conjuntament l’ESCAC i la productora Escándalo Films. També va impartir en la darrera edició del festival un taller titulat "Petjades a les òperes primes".
Va iniciar-se en el món del cinema com a col·laboradora de la revista Arc Voltaic, apareguda l’any 1977. Al llarg de la seva carrera ha escrit articles a mitjans com La Vanguàrdia, Qué leer i Fotogramas; i també ha publicat un parell de llibres.
|
| |
| |
| - En un món on es prioritzen les produccions més comercials hi ha cabuda per al cine d’autor? |
| La frontera entre el cinema d’autor i el comercial ha desaparegut. Hi ha autors molt bons com Spielberg, Fort Coppola i els germans Coen, que fan molt bones pel·lícules comercials. Val a dir també que l’anomenat cinema d’autor no és minoritari ni exclusivament europeu. Els directors dels Estats Units, a diferència dels europeus, treballen més en equip. Certament, des d’aquest punt de vista, hi ha més cinema d’autor a Europa que als Estats Units |
| |
| - Què es necessita per ser un bon director? |
| Primer de tot, s’ha de voler ser director de cinema. També s’ha de tenir un gran esperit de sacrifici i alhora saber allò que es vol explicar. Jo sempre dic que si vols ser ric i famós, no siguis director de cine ja que són una minoria els directors que ho aconsegueixen. |
| |
| - Són diferents avui dia el cinema europeu i el nord-americà? |
| Els nord-americans fan cinema i els europeus fan una altra cosa. Quan una pel·lícula europea funciona els nord-americans s’emporten el director, per dir-ho d’alguna manera, o compren els drets de la producció per fer-ne un remake. Ells el que fan es traduir-la al seu codi cinematogràfic que és totalment diferent al nostre. Es pot dir que als Estats Units escriuen guions amb plans, mentre que a Europa s’escriuen guions molt més literaris. |
| |
| - Com a delegada de la Berlinale a l’Estat espanyol, quins criteris segueix en la selecció de pel·lícules? |
| Són criteris molt amplis ja que, a banda de la secció oficial al festival de Berlín, hi ha tres seccions més amb públics molt diferents. Intento veure tota la producció que es fa a Espanya durant un any i en faig una selecció d’uns 25 títols. D ’aquests, s’han escollit finalment quatre que han estat projectats al festival fora de la secció oficial. Val a dir que també hi ha participat a la Berlinale la directora catalana Isabel Coixet, però amb una producció nord-americana anomenada Elegy. |
| |
| - Són els festivals exclusivament un aparador per als Òscar? |
| No, ja que del que es tracta és de vendre. A Cannes , que és el festival més important del món, es va veure la pel·lícula dels germans Coen No country for old men que tant ha triomfat als Òscar. Els festivals serveixen per a la difusió i la venda de pel·lícules, independentment de si van o no als Òscar. |
| |
| - Cap a on va el cinema espanyol? |
| El cinema espanyol està molt millor del que es diu. Hi ha en aquests moments dues vies obertes. D’una banda, estan les produccions comercials però de gran qualitat com L’orfanat de Juan Antonio Bayona. De l’altra, estan els autors que fan cine de tipus experimental per a un públic minoritari, però en cap cas marginal. Entre tots aquests directors cal esmentar a Jaime Rosales amb La soledad i José Luis Guerín amb La ciudad de Sílvia. El problema és que totes les pel·lícules que se situen entre aquests dos camins no funcionen, i per tant, és imprescindible deixar de fer-les. |
| |
| |
| |
| Entrevista realitzada per Laura Garcia |
